Us mostrem ací un conjunt d'intal.lacions subterrànees d'origen militar abandonades avui. Búnquers i bateries costeres, polvorins i casamates, excavats sota terra, un mon de formigó (armat, com si no!),

Les bateries de costa

Al 1945 la defensa del litoral català va ser encarregada al 7e. Regiment d'artilleria de costa que estava dividit en dos grups establerts a Barcelona i Roses.

El primer grup defensava la ciutat de Barcelona:

1ª bateria al castell de Montjuic amb canons Vickers 152.4/50

2ª bateria de Montgat amb canons Krupp 149.1/45

3ª bateria, dita de Bellavista, a Montjuïc armada amb canons Ordoñez 150/34

4ª bateria, anomenada Álvarez de Castro, també a Montjuïc dotada de canons OHS 30,5

El segon grup s'estenia des de L'Escala fins al Port de la Selva, protegint la badia de Roses:

5ª bateria a Punta Milà, amb canons Vickers 152.4/50

6ª bateria a La Clota, a tocar el port de l'Escala amb els seus canons García Lomas 100/54

7ª bateria al far de Roses, també amb García Lomas 100/54

8ª bateria a la Punta Falconera de Roses, Vickers 152.4/50

9ª bateria a la Punta S'Arnella del Port de la Selva, García Lomas 100/54

La bateria de costa nº 5 estava dotada de quatre canons Vickers del calibre 15/24 capaços de disparar obusos de 152,4 mm de diàmetre i 45 Kg de pes amb una cadència de tir de 4 trets per minut i un abast de 21.6 Km. La seva missió era defensar la badia de Roses de qualsevol atac naval. La dotació de cada canó la formaven 1 sergent, 2 caporals apuntadors i 8 artillers.

Les bateries de Punta Milà i Punta Falconera, dotades de canons més moderns i de més abast, disponien d'una estació de radar amb telemetria, una xarxa d'informació i quatre observatoris graphomètrics que estaven comunicats amb els seus centres de comandament per mes de 11 Km de cablejat

En 1985 es va decidir suprimir els regiments de defensa costera i desmantellar les bateries. Al castell de Montjuïc podem contemplar alguns d'aquells canon que, afortunadament, mai van entrar en combat.

Búnquers de la "Línia Gutiérrez"

Quan l'any 1944 l'exercit espanyol va veure que Hitler i Mussolini no guanyarien la guerra el temor a que els aliats invadisin Espanya per acabar també amb el règim franquista va dur a un ambiciós plà de fortificacions d'un extrem a un altre dels Pirineus conegut com "línea P" . Aquest temor es veié reforçat per l'aïllament internacional decretat per l'ONU el març de 1946 que provocà el tancament de les fronteres. Entre 1944 - 1948 es van construir a prop de 5.000 búnquers per part d'uns 12.000 soldats enquadrats en dos regiments de Fortificacions, un a Pamplona i l'altre a Figueres, sota la direcció del general Juan Petrirena, director de Fortificaciones y Obras del Ministerio del Ejercito,

A diferència de altres sistemes com la línea Maginot francesa o el Mur de l'Atlantic alemany, el model defensiu espanyol no era una línea contínua fortificada si no un conjunt dispers i esglaonat d'àrees que controlen la xarxa de carreteres i els passos estretègics, a Catalunya hi van haver 96 d'aquest centres de resisència que cobrien uns 4 Km2 cada un, fonamentalment a la Vall d'Aran, la Cerdanya i l'Empordà.

Cada centre de resistència estava format per observatoris i comandament fortificats, 12 casamates per ametralladores i fusell ametrallador, trinxeres i 12 pous de tirador, 2 posicions per canó anticarro de calibre 105/26, 2 posicions per canó de 75 mm, 4 per morters així com dipòsits de provisions i munició i dormitoris per la tropa.

En teoria aixó supossava 128 m3 de moviment de terres i excavació, 660 tonelades de ciment, 56.4 tonelades d'acer, 1.486 m3 de grava, 82 m3 de fusta i 743 m3 de sorra i el seu cost es va pressupostar en 19 milions de pesetes si l'obra les feien el regiments d'enginyers militar o 27,5 milions si s'adjudicava a empreses privades.

Aquest és el testimoni de l'historiador Josep Benet : “Quan es va acabar la Guerra Mundial, a demanda dels serveis d’informació aliats de Perpinyà, els vam informar sobre la línia de fortificacions que l’exèrcit espanyol construïa al Pirineu català. Vam batejar aquestes fortificacions amb el nom de ‘Línia Gutièrres’, en record de la Línia Maginot... Els vam informar que s’estava construint amb més sorra que ciment i amb poquíssim ferro i que aquests materials s’estaven venent d’estraperlo a Figueres i a altres indrets per reconstruir les destruccions causades per la guerra.”

Us mostrem dos exemples: els que a Quermançó controlen la carretera de Figueres a Llançà i els que a el Cap de Bol dominen la ruta de Llançà a El Port de la Selva .